Els dies allarguen i el confinament sembla que es relaxa. El moment perfecte per sortir i gaudir de la que, per molts, és l’estació de l’any més emocionant.

Aquest primer repte el dediquem al xarrasclet (Anas querquedula), una espècie paradigmàtica de la migració de les aus. La única espècie d’ànec que és migradora transahariana, els xarrasclets nien al Nord d’Europa i passen l’hivern a zones humides costaneres al Sud del Golf de Guinea. A casa nostra tenir d’una petita finestra per albirar aquesta espècie, de mitjans de març a mitjans d’abril. A la tardor són força més escassos, i també més difícils de identificar.

Els Aiguamolls de l’Empordà és un indret icònic per a l’espècie. El roncaire, com se’l coneix aquí, va tenir a la zona el seu últim reducte reproductor a Catalunya.

En aquesta sortida gaudirem també d’un molt llarg catàleg de l’avifauna dels Aiguamolls, carregada d’espècies migradores que, de ben segur, ens reportarà alguna sorpresa ben interessant! Podem esperar una gran varietat de martinets i aus limícoles però també rapinyaires i nombrosos ocells migradors.

Per a les aus del nostre hemisferi, primavera és sinònim d’època de nidificació. A mitjans de maig virtualment totes les espècies migradores ja són a les zones de cria, i les que passen tot l’any amb nosaltres ja fa temps que s’hi han posat. Les estratègies de reproducció són diverses, i en aquest repte anirem a cercar una espècie amb una de ben particular. 

El sisó (Tetrax tetrax), espècie en greu perill i amb un tendència molt negativa els últims anys, serà l’estrella de la jornada.

Per reproduïr-se, els sisons empren una estratègia ben curiosa. Els mascles escullen un punt des del que canten (lek) per atreure a les femelles (a totes les que puguin). Aquest “cant” va acompanyat de l’exhibició de les cridaneres bandes de plomes negres que desenvolupen expressament per aquesta època de l’any. Cada mascle té i defensa el seu lek enfront d’altres mascles. S’exhibeixen, sobretot, al matí i al vespre.

Aquesta serà, però, tota l’aportació dels mascles en el procés reproductiu. Les femelles (sovint difícils de veure en aquesta època) seran les encarregades de cobar, alimentar i defensar els pollets. 

Però les estepes ens proporcionaran moltes més espècies d’interès! Al llarg del matí podrem gaudir també de gaig blau, esparver cendrós, falcó mostatxut, abellerol, botxí meridional o àguila marcenca. Potser podrem fins i tot gaudir d’algun cucut reial o alguna tímida ganga, ja que tots nien en un dels ecosistemes més valuosos i diversos, i alhora menys valorats i protegits, de casa nostra: els secans cerealistes.

A mesura que la temperatura comença a pujar, esdevé el moment ideal per explorar hàbitats en alçada. Les temperatures entre fresques i moderades d’aquestes zones garanteixen força moviment d’aus tot i les dates, i l’arribada més tardana de la primavera a aquests vessants fa que força espècies encara estiguin niant. 

En aquest repte, però, mirarem d’albirar una de les espècies més icòniques de la fauna pirinenca. Aquest formidable rapinyaire tot just a enllestit la seva època de reproducció, i els joves volanders ja deuen explorar valls i cingleres. 

El trencalòs (Gypaetos barbatus) és únic en força aspectes. Per començar, és l’únic vertebrat que s’alimenta principalment de la moll de l’ós, una de les substàncies més nutritives del món animal. Això fa que no necessiti menjar cada dia, ni cada dos!

Els adults d’aquest formidable rapinyaire, que voreja els 3 metres d’envergadura alar, llueixen un cridaner color groguenc-ataronjat al cos, un color que aconsegueixen en banyar-se en rierols i déus riques en minerals ferrosos. 

Al llarg de la sortida mirarem de trobar alguns d’aquests increïbles animals mentre gaudim de tot el ventall de l’aviafauna altimontana com trencapinyes, merla roquera, còlit gris, cotxa fumada, sit negre, gralla de bec groc, voltor comú, grasset de muntanya, escorxador i, amb un mica de sort, picot negre i merla de pit blanc!

A finals d’estiu, les espècies que ens han visitat per reproduir-se comencen el camí de tornada a l’Àfrica, en una marató de mil·lers de quilòmetres plena de perills i amenaces. En aquest context migratori visitem la major de les zones humides catalanes, i una de les més grans de la Mediterrània: El Delta de l’Ebre

I ho fem a la cerca d’una espècies ben singular; la perdiu de mar (Glareola pratincola). Es tracta d’una espècie que caça insectes (molt particularment escarabats) que no té res a veure amb les perdius. De fet, són limícols (grup d’ocells sovint titllat “d’avorrit”) força espectaculars, ja que combinen l’elegant vol d’un xatrac, la maniobrabilitat d’una oreneta, i la subtil bellesa dels corriols. 

Considerades generalment com aus costaneres, això no està més lluny de la realitat. L’hàbitat de les perdius de mar és l’estepa. Sòls pobres, amb un cert gradient de sal, i vegetació baixa i dispersa. Necessita, això sí, petites llacunes aquí i allà. Les millors densitats les trobaríem a les inmenses estepes ucraïneses.

Junt amb les perdius de mar, el Delta de l’Ebre. Inmensos estols de flamencs, capons reials i martinets. Aquí podrem gaudir d’un llarg reguitzell d’espècies amb becs i potes de llargades diverses però amb un únic objectiu, extreure els invertebrats que fan del fang i llim la seva casa. 

En aquesta ocasió, el matí acabarà amb l’opció de gaudir d’un bon arròs a la Fundació Plegadis. I qui ho vulgui podrà continuar la jornada ornitològica tot gaudint d’una sessió d’anellament a càrrec d’en Sergi Sales.

Amb les hordes de urbanites distretes al Montseny collint castanyes i remenant a la cerca d’un bolet desprevingut, passarem el matí a la metropolitana Serra de Collserola en cerca d’un dels seus habitants més espectaculars: El rossinyol del Japó (Leiothrix lutea).

Aquesta és una espècie originària de l’Àsia i que va establir-se com a reproductor a Collserola a finals dels anys 70 i començaments dels 80. Des de llavors s’ha estés per tota la serra i ha establert poblacions més enllà del Llobregat i el Besòs.

El rossinyol del Japó és una espècie invasora, molt apreciada com a ocell de gàbia als seus països d’origen, el seu comerç l’ha portat a establir-se a força contrades, des de Hawaï a la Llombardia. De fet, la població més important a Europa es troba al Sud-oest de França, i la seva salut és tant bona que fa pocs anys va creuar el Pirineu per la Val d’Aran i ara ja es pot trobar al Pallars.

Els rossinyols del Japó viuen en estols capitajenats per una femella i un mascle alfes. Aquesta és la única parella que nia dins l’estol, i totes les aus que en formen part participen en l’alimentació i cura dels pollets.

Al llarg de la sortida, però, també gaudirem d’altres espècies de interès com durbec, mussol comú, picot garser petit, merla blava i, amb un mica de sort, astor.

L’últim repte de l’any també serà el més ambiciós.

Als penya-segats temperats d’Euràsia, des de Picos d’Europa a l’Oest fins a Sichuan a l’Est, hi viu un ocell d’allò més peculiar. Especialitzat a alimentar-se d’aranyes i insectes, aquest ocell solitari ha esdevingut una icona per a molts, i un malson per a d’altres amants de les aus, frustrats davant les moltes hores que, debades, hi han esmerçat per mirar de trobar-ne un.

El plomatge, de color gris clar, és un altre obstacle per mirar de trobar-ne un, ja que és perfecte per camuflar-se a l’univers de pedra a on viu. En obrir les ales, però unes taques vermelles i blanques fan les delícies de tots aquells que tenen la sort d’observar-los. 

Amant de cingleres, espadats, roquissars i penya-segats, els pela-roques (Tichodroma muraria) habiten zones d’alta i mitja muntanya. Tenint en compte la seva dieta i els llocs on viuen, no és difícil de imaginar que les densitats de pela-roques són, sovint, ínfimes. I l’accés als llocs on viuen és, sovint, molt difícil. 

A l’hivern però, se’ls pot trobar a zones més baixes i no és rar veure’n fins i tot a espadats marins. 

Les cingleres de la gorja de Santa Anna ens podem oferir altres espècies interessants com merla d’aigua, àguila cuabarrada, voltor comú i, amb sort, trencalòs.

Els dies allarguen i el cofinament sembla que es relaxa. Sembla el moment idoni per sortir i gaudir de la que, per molts, és l’estació de l’any més emocionant.

En aquesta primera sortida el protagonisme serà per al xarrasclet (Anas querquedula), una espècie paradigmàtica de la migració de les aus. La única espècie d’ànec que és migradora transahariana, els xarrasclets nien al Nord d’Europa i passen l’hivern a zones humides costaneres al Sud del Golf de Guinea. A casa nostra gaudim d’una petita finestra per guadir d’aquesta espècie, que s’obre al març i es tanca ja a mitjans d’abril. A la tardor són força més escassos, i també més difícils de identificar.

Els Aiguamolls de l’Empordà és un indret icònic per a l’espècie. El roncaire, com se’l coneix aquí, va tenir a la zona el seu últim reducte reproductor a Catalunya.

En aquesta sortida gaudirem també d’un molt llarg catàleg de l’avifauna dels Aiguamolls, carregada d’espècies migradores que, de ben segur, ens reportarà alguna sorpresa ben interessant! Podem esperar una gran varietat de martinets i aus limícoles però també rapinyaires i nombrosos ocells migradors.

A mesura que la temperatura comença a pujar, esdevé el moment ideal per explorar hàbitats en alçada. Les temperatures entre fresques i moderades d’aquestes zones garanteixen força moviment d’aus tot i les dates, i l’arribada més tardana de la primavera a aquests vessants fa que força espècies encara estiguin niant. 

En aquest repte, però, mirarem d’albirar una de les espècies més icòniques de la fauna pirinenca. Aquest formidable rapinyaire tot just a enllestit la seva època de reproducció, i els joves volanders ja deuen explorar valls i cingleres. 

El trencalòs (Gypaetos barbatus) és únic en força aspectes. Per començar, és l’únic vertebrat que s’alimenta principalment de la moll de l’ós, una de les substàncies més nutritives del món animal. Això fa que no necessiti menjar cada dia, ni cada dos!

Els adults d’aquest formidable rapinyaire, que voreja els 3 metres d’envergadura alar, llueixen un cridaner color groguenc-ataronjat al cos, un color que aconsegueixen en banyar-se en rierols i déus riques en minerals ferrosos. 

Al llarg de la sortida mirarem de trobar alguns d’aquests increïbles animals mentre gaudim de tot el ventall de l’aviafauna altimontana com trencapinyes, merla roquera, còlit gris, cotxa fumada, sit negre, gralla de bec groc, voltor comú, grasset de muntanya, escorxador i, amb un mica de sort, picot negre i merla de pit blanc!

Amb les hordes de urbanites distretes al Montseny collint castanyes i remenant a la cerca d’un bolet desprevingut, passarem el matí a la metropolitana Serra de Collserola en cerca d’un dels seus habitants més espectaculars: El rossinyol del Japó (Leiothrix lutea).

Aquesta és una espècie originària de l’Àsia i que va establir-se com a reproductor a Collserola a finals dels anys 70 i començaments dels 80. Des de llavors s’ha estés per tota la serra i ha establert poblacions més enllà del Llobregat i el Besòs.

El rossinyol del Japó és una espècie invasora, molt apreciada com a ocell de gàbia als seus països d’origen, el seu comerç l’ha portat a establir-se a força contrades, des de Hawaï a la Llombardia. De fet, la població més important a Europa es troba al Sud-oest de França, i la seva salut és tant bona que fa pocs anys va creuar el Pirineu per la Val d’Aran i ara ja es pot trobar al Pallars.

Els rossinyols del Japó viuen en estols capitajenats per una femella i un mascle alfes. Aquesta és la única parella que nia dins l’estol, i totes les aus que en formen part participen en l’alimentació i cura dels pollets.

Al llarg de la sortida, però, també gaudirem d’altres espècies de interès com durbec, mussol comú, picot garser petit, merla blava i, amb un mica de sort, astor.