La xurra (Pterocles orientalis) és una de les espècies d’aus més amenaçades a Catalunya. Sobreviuen en unes poques zones dels secans de Lleida, sovint a cavall amb l’Aragó.

Amb un situació tant sensible, aquest OrnitoRepte es desplaça fins a l’Aragó per cercar aquesta espècie tant cobejada. Aquí encara tenen força més hàbitat!

I és que les a la zona que explorarem hi trobem grans extensions de conreu de secà que encara preserven petits reductes d’autèntica vegetació estepària. Els nombrosos vessants estan coberts de vegetació arbustiva en un paisatge que encara hauria de reinar a bona part de la plana de Lleida, però que el regadiu ja fa temps que va esborrar…

Les xurres viuen en àmplies zones de camps de conreu cerealístic amb prou zones de guarets consolidats, i també agraeixen la presència de zones de vegetació estepària, a on se les pot veure alimentar-se sovint.

Al llarg del matí també cercarem gangues, calàndries, tallarols trencamates, còlits rossos i negres, terreroles rogenques i, amb sort, algun cucut reial i alguna sorpresa més. 

Tot amanit amb una bona, molt bona varietat de rapinyaires que fàcilment pot incloure àguiles daurades, marcenques i calçades!

A mesura que la temperatura comença a pujar, esdevé el moment ideal per explorar hàbitats en alçada. Les temperatures entre fresques i moderades d’aquestes zones garanteixen força moviment d’aus tot i les dates, i l’arribada més tardana de la primavera a aquests vessants fa que força espècies encara estiguin niant.

En aquest repte, però, mirarem d’albirar una de les espècies més icòniques del Pirineu. Aquest formidable rapinyaire tot just ha enllestit la seva època de reproducció, i els joves volanders ja deuen explorar valls i cingleres. 

El trencalòs (Gypaetos barbatus) és únic en força aspectes. Per començar, és l’únic vertebrat que s’alimenta principalment de la moll de l’ós, una de les substàncies més nutritives del món aninal. Això fa que no necessiti menjar cada dia, ni cada dos!

Els adults d’aquest formidable rapinyaire, que voreja els 3 metres d’envergadura alar, llueixen un cridaner color groguenc-ataronjat al cos, un color que aconsegueixen en banyar-se en rierols i déus riques en minerals ferrosos. 

Al llarg de la sortida mirarem de trobar alguns d’aquests increïbles animals mentre gaudim de tot un ventall de l’avifauna altimontana com trencapinyes común, merla roquera, còlit gris, cotxa fumada, sit negre, gralla de bec groc, voltor comú, grasset de muntanya, escorxador i, amb una mica de sort, picot negre i merla de pit blanc!

El picot garser petit (Dryobates minor) és el més petit dels picots europeus. Àmpliament distribuït per tot el continent, és sempre una espècie un xic esquerpa. 

A Catalunya, ha estat històricament una espècie força escassa i localitzada, que estava restringida a un grapat de localitzacions de les comarques gironines i el Pirineu, a on el trobàvem lligat a ambients de boscos de ribera, plantacions industrials de pollancres, i ambients de boscos mixtes de fulla caduca en determinades valls pirinenques (Vall de Ribes, Alta Garrotxa, Val d’Aran). 

Tot això va canviar vora uns 15 anys enrere, quan l’espècie va iniciar un procés expansiu que encara dura, estenent-se per tota la Catalunya humida, bona part del Pirineu i, darrerament, endinsant-se quasi a tots els boscos de ribera de Ponent tot començant per les ribes dels rius Segre, Cinca i Ebre.

En aquest OrnitoRepte explorarem una de les zones més riques del Delta del Llobregat, parlem d’una zona amb interessants clapes de bosc de ribera que s’alterna amb pinedes i camps de conreu. Aquí esperem gaudir dels petits picots, però també d’oriol, picot verd, papamosques gris, raspinell comú, mussol comú i alguna que altra sorpresa!

Us hi esperem!

A finals d’estiu, les espècies que ens han visitat per reproduir-se comencen el camí de tornada a l’Àfrica, en una marató de mil·lers de quilòmetres plena de perills i amenaces. En aquest context migratori visitem la major de les zones humides catalanes, i una de les més grans de la Mediterrània: El Delta de l’Ebre

I ho fem a la cerca d’una espècies ben singular; la perdiu de mar (Glareola pratincola). Es tracta d’una espècie que caça insectes (molt particularment escarabats) que no té res a veure amb les perdius. De fet, són limícols (grup d’ocells sovint titllat “d’avorrit”) força espectaculars, ja que combinen l’elegant vol d’un xatrac, la maniobrabilitat d’una oreneta, i la subtil bellesa dels corriols. 

Considerades generalment com aus costaneres, això no està més lluny de la realitat. L’hàbitat de les perdius de mar és l’estepa. Sòls pobres, amb un cert gradient de sal, i vegetació baixa i dispersa. Necessita, això sí, petites llacunes aquí i allà. Les millors densitats les trobaríem a les inmenses estepes ucraïneses.

Junt amb les perdius de mar, el Delta de l’Ebre. Inmensos estols de flamencs, capons reials i martinets. Aquí podrem gaudir d’un llarg reguitzell d’espècies amb becs i potes de llargades diverses però amb un únic objectiu, extreure els invertebrats que fan del fang i llim la seva casa. 

En aquesta ocasió, el matí acabarà amb l’opció de gaudir d’un bon arròs a la Fundació Plegadis. I qui ho vulgui podrà continuar la jornada ornitològica tot gaudint d’una sessió d’anellament a càrrec d’en Sergi Sales.

Amb les hordes de urbanites distretes al Montseny collint castanyes i remenant a la cerca d’un bolet desprevingut, passarem el matí a la metropolitana Serra de Collserola en cerca d’un dels seus habitants més espectaculars: El rossinyol del Japó (Leiothrix lutea).

Aquesta és una espècie originària de l’Àsia i que va establir-se com a reproductor a Collserola a finals dels anys 70 i començaments dels 80. Des de llavors s’ha estés per tota la serra i ha establert poblacions més enllà del Llobregat i el Besòs.

El rossinyol del Japó és una espècie invasora, molt apreciada com a ocell de gàbia als seus països d’origen, el seu comerç l’ha portat a establir-se a força contrades, des de Hawaï a la Llombardia. De fet, la població més important a Europa es troba al Sud-oest de França, i la seva salut és tant bona que fa pocs anys va creuar el Pirineu per la Val d’Aran i ara ja es pot trobar al Pallars.

Els rossinyols del Japó viuen en estols capitajenats per una femella i un mascle alfes. Aquesta és la única parella que nia dins l’estol, i totes les aus que en formen part participen en l’alimentació i cura dels pollets.

Al llarg de la sortida, però, també gaudirem d’altres espècies de interès com durbec, mussol comú, picot garser petit, merla blava i, amb un mica de sort, astor.

L’últim repte de l’any també serà el més ambiciós.

Als penya-segats temperats d’Euràsia, des de Picos d’Europa a l’Oest fins a Sichuan a l’Est, hi viu un ocell d’allò més peculiar. Especialitzat a alimentar-se d’aranyes i insectes, aquest ocell solitari ha esdevingut una icona per a molts, i un malson per a d’altres amants de les aus, frustrats davant les moltes hores que, debades, hi han esmerçat per mirar de trobar-ne un.

El plomatge, de color gris clar, és un altre obstacle per mirar de trobar-ne un, ja que és perfecte per camuflar-se a l’univers de pedra a on viu. En obrir les ales, però unes taques vermelles i blanques fan les delícies de tots aquells que tenen la sort d’observar-los. 

Amant de cingleres, espadats, roquissars i penya-segats, els pela-roques (Tichodroma muraria) habiten zones d’alta i mitja muntanya. Tenint en compte la seva dieta i els llocs on viuen, no és difícil de imaginar que les densitats de pela-roques són, sovint, ínfimes. I l’accés als llocs on viuen és, sovint, molt difícil. 

A l’hivern però, se’ls pot trobar a zones més baixes i no és rar veure’n fins i tot a espadats marins. 

Les cingleres de la gorja de Santa Anna ens podem oferir altres espècies interessants com merla d’aigua, àguila cuabarrada, voltor comú i, amb sort, trencalòs.

A mesura que la temperatura comença a pujar, esdevé el moment ideal per explorar hàbitats en alçada. Les temperatures entre fresques i moderades d’aquestes zones garanteixen força moviment d’aus tot i les dates, i l’arribada més tardana de la primavera a aquests vessants fa que força espècies encara estiguin niant.

En aquest repte, però, mirarem d’albirar una de les espècies més icòniques del Pirineu. Aquest formidable rapinyaire tot just ha enllestit la seva època de reproducció, i els joves volanders ja deuen explorar valls i cingleres. 

El trencalòs (Gypaetos barbatus) és únic en força aspectes. Per començar, és l’únic vertebrat que s’alimenta principalment de la moll de l’ós, una de les substàncies més nutritives del món aninal. Això fa que no necessiti menjar cada dia, ni cada dos!

Els adults d’aquest formidable rapinyaire, que voreja els 3 metres d’envergadura alar, llueixen un cridaner color groguenc-ataronjat al cos, un color que aconsegueixen en banyar-se en rierols i déus riques en minerals ferrosos. 

Al llarg de la sortida mirarem de trobar alguns d’aquests increïbles animals mentre gaudim de tot un ventall de l’avifauna altimontana com trencapinyes común, merla roquera, còlit gris, cotxa fumada, sit negre, gralla de bec groc, voltor comú, grasset de muntanya, escorxador i, amb una mica de sort, picot negre i merla de pit blanc!

El picot garser petit (Dryobates minor) és el més petit dels picots europeus. Àmpliament distribuït per tot el continent, és sempre una espècie un xic esquerpa. 

A Catalunya, ha estat històricament una espècie força escassa i localitzada, que estava restringida a un grapat de localitzacions de les comarques gironines i el Pirineu, a on el trobàvem lligat a ambients de boscos de ribera, plantacions industrials de pollancres, i ambients de boscos mixtes de fulla caduca en determinades valls pirinenques (Vall de Ribes, Alta Garrotxa, Val d’Aran). 

Tot això va canviar vora uns 15 anys enrere, quan l’espècie va iniciar un procés expansiu que encara dura, estenent-se per tota la Catalunya humida, bona part del Pirineu i, darrerament, endinsant-se quasi a tots els boscos de ribera de Ponent tot començant per les ribes dels rius Segre, Cinca i Ebre.

En aquest OrnitoRepte explorarem una de les zones més riques del Delta del Llobregat, parlem d’una zona amb interessants clapes de bosc de ribera que s’alterna amb pinedes i camps de conreu. Aquí esperem gaudir dels petits picots, però també d’oriol, picot verd, papamosques gris, raspinell comú, mussol comú i alguna que altra sorpresa!

Us hi esperem!

Amb les hordes de urbanites distretes al Montseny collint castanyes i remenant a la cerca d’un bolet desprevingut, passarem el matí a la metropolitana Serra de Collserola en cerca d’un dels seus habitants més espectaculars: El rossinyol del Japó (Leiothrix lutea).

Aquesta és una espècie originària de l’Àsia i que va establir-se com a reproductor a Collserola a finals dels anys 70 i començaments dels 80. Des de llavors s’ha estés per tota la serra i ha establert poblacions més enllà del Llobregat i el Besòs.

El rossinyol del Japó és una espècie invasora, molt apreciada com a ocell de gàbia als seus països d’origen, el seu comerç l’ha portat a establir-se a força contrades, des de Hawaï a la Llombardia. De fet, la població més important a Europa es troba al Sud-oest de França, i la seva salut és tant bona que fa pocs anys va creuar el Pirineu per la Val d’Aran i ara ja es pot trobar al Pallars.

Els rossinyols del Japó viuen en estols capitajenats per una femella i un mascle alfes. Aquesta és la única parella que nia dins l’estol, i totes les aus que en formen part participen en l’alimentació i cura dels pollets.

Al llarg de la sortida, però, també gaudirem d’altres espècies de interès com durbec, mussol comú, picot garser petit, merla blava i, amb un mica de sort, astor.